L'origen d'Amic Cavall

Em dic Jaume Mesquida Mora, vaig néixer a Mallorca, dins dues famílies vinculades a la terra i l’agricultura. Tot i que en aquell moment no hi havia cavalls a casa, els cavalls hi eren igualment presents, gairebé com un esperit silenciós que acompanyava la memòria familiar.

De petit, recordo galopar pel pati de l’escola imaginant-me com un cavall. En les ulleres, veia el reflex dels meus ulls i jugava a pensar que eren els d’un animal lliure i salvatge. Els meus cavalls, en aquell moment, eren imaginaris, però no per això menys reals.

Ecu d'Or D passejant pel centre de Porreres a mitjans dels anys 50 del segle XX. A les regnes es padrí Tòfol.

El meu padrí Tòfol, a qui adorava, havia guanyat el Gran premi nacional amb una euga que es deia Orilla, i havia sigut el propietari d'Ecu d'Or, el semental que va donar més guanyadors d'aquesta competició, en un món —el de les carreres de trot amb cabriol— que forma part de la cultura viva de l’illa. El meu tio Xisco, apassionat dels cavalls, també havia tingut un cavall que va destacar en la doma. Aquestes figures em despertaven una fascinació que no sabia explicar.

De petit, recordo galopar pel pati de l’escola imaginant-me com un cavall. En les ulleres, veia el reflex dels meus ulls i jugava a pensar que eren els d’un animal lliure i salvatge. Els meus cavalls, en aquell moment, eren imaginaris, però no per això menys reals.

Recordo també una visita a un ranxo, jo devia ser molt petit, però la imatge d’un home muntant a cavall va quedar-me gravada amb una intensitat sorprenent. Més endavant, un espectacle eqüestre a la plaça de toros de Palma em va tornar a impactar. Eren moments fugaços, que encara recordo com si fossin ara.

Vaig tenir la sort de començar a acostar-me a ells quan tenia deu anys, en un casal d’hípica, i després en alguna sortida amb l’escola. Per a mi, eren experiències màgiques. També guardo com un petit tresor el dia que el meu tio em va polir una ferradura rovellada que hi havia a casa dels avis. Per ell potser era un gest senzill, però per mi va significar molt més: era un símbol, una connexió amb alguna cosa més gran.

Quan jo tenia uns quinze anys i estava passant per un moment difícil el meu tio Xisco em va proposar d’ensenyar-me a muntar. Puc dir que van ser les millors classes d'equitació que he fet mai, sempre li estaré agraït, la seva forma d’ensenyar-me va ser una inspiració.

Ell poc després va recuperar també la tradició familiar dels cavalls de trot. Jo el seguia de prop, però encara veia els cavalls com una cosa llunyana.

La passió pels cavalls ja des de ben petit

L’any 2007 el meu tio em va proposar de començar la doma d’una euga espanyola. Aquell moment va marcar l’inici d’Amic Cavall, encara que jo no ho sabia aleshores. El que sí que tenia clar era que no volia fer servir mètodes violents. Sabia el que no volia, però no sabia ben bé com fer-ho diferent.

La Duna seria el meu conillet d'índies, qui hauria d'aguantar pacientment els errors i encerts d'aquell viatge que tot just començava. La veig a ella a la seva quadra intentant posar-li la capçada per primera vegada, amb la sensació d'entrar en un món desconegut i emocionant, com si fos ahir.

Va ser gràcies a una amiga que vaig conèixer l’enfocament de Klaus Ferdinand Hempfling, que proposa una manera de relacionar-se amb el cavall des del respecte, el llenguatge corporal i el treball en llibertat. Aquest descobriment em va portar a formar-me a Xile en doma natural i més endavant amb un instructor del mètode Parelli.

Metodologies, concepcions del cavall, principis i filosofies diferents, totes amb una cosa en comú, renunciar a la violència com a eina pedagògica. Amb el temps me n'adonaria de la necessitat d'anar integrant aquestes visions del cavall amb la meva pròpia forma de ser, les circumstàncies del moment i els objectius a assolir.

Vaig conèixer l’enfocament de Klaus Ferdinand Hempfling, que proposa una manera de relacionar-se amb el cavall des del respecte, el llenguatge corporal i el treball en llibertat.

Passant estones d'atenció i presència amb na Duna.

Durant aquella època també vaig començar a interessar-me perla recuperació de la tracció animal en l’agricultura, buscant formes més sostenibles de treballar la terra.

Va ser durant aquesta època que vaig conèixer que per part de la meva família paterna s’havien dedicat a “aregar bistis”, és a dir, domaven cavalls i mules per treballar la terra, la tradició es continuava obrint pas.

Amb la Duna, l’euga espanyola, vaig passar quatre anys sense muntar. Era una decisió conscient: volia construir una relació fonamentada en la confiança i la llibertat. Durant aquest temps, vaig aprofundir en l’estudi de l’hipologia, la psicologia equina, i les cures dels cascs sense ferradures, em vaig formar a l’Equine Science Academy i a la Nevzorov Haute École.

Van ser anys d'observació, d'estar, d'experimentació amb el llenguatge corporal i de molta paciència, un observador extern difícilment podria entendre què feia amb els cavalls, però aquelles estones a la pastura encara donen els seus fruits.

Recuperació de la tracció animal a les terres familiars.

Quan va néixer el meu fill, vaig sentir la necessitat d’entendre millor la psicologia humana i vaig estudiar ecologia de sistemes humans i teràpia psico-corporal. Aquesta etapa, que podia semblar una desviació del camí, en realitat el va enriquir profundament. Em va donar eines per comprendre millor les relacions, les emocions, i el llenguatge no verbal —tot allò que també és tan present en el vincle amb els cavalls.

L'any 2022 vaig decidir treure'm un títol oficial, el Certificat de professionalitat en cura i maneig de cavalls, vivint el món eqüestre des d’una mirada més convencional, també exposant-me a d'altres realitats del món hípic. No sempre va ser fàcil, però em va donar una perspectiva més completa de les relacions entre les persones i els cavalls.

El 2024 em vaig centrar en l’Equinoteràpia, i vaig tenir l’oportunitat de treballar i conviure amb cavalls i persones molt diverses. Va ser una experiència profunda, que em va apropar encara més als cavalls.

La nostra forma actual de viure tendeix a allunyar-nos de la natura i del que és essencial, ens deixem enganyar fàcilment per promeses que en el fons sabem que no són certes, tenim pressa, encara que sovint no sabem on volem anar, i solem oblidar-nos de treure'ns la màscara social que ens protegeix durant el dia.

L'autenticitat demana temps, atenció, presència i molta paciència, és igual a què ens dediquem, i per això necessitem autoconeixement. I això és el que ens demanen els cavalls a canvi de la seva amistat.

Per això neix Amic Cavall, amb la voluntat d’oferir aquest bagatge personal i professional a persones que estimen els seus cavalls i volen oferir-los una vida més saludable, plena i respectuosa. Perquè desenvolupar una amistat amb un cavall és un repte integral. I si vols fer aquest camí, m’agradaria acompanyar-t’hi.

Infància, cavalls, natura, practicant el llenguatge de les emocions.